Inauguramos una nueva sección: “Diari d’un dinamitzador@” o por comodidad simplemente “Diari”. Hemos creado este apartado por que queremos compartir desde nuestro modesto punto de vista pensamientos, ideas, sensaciones, inquietudes y reflexiones relacionadas con el oficio del dinamizador de telecentro.
Nos gustaría saber lo que la gente opina al respecto, así que… adelante, leed y comentad!

– Roberto –

Obrim apartat nou al Bloc: “Diari d’un dinamitzador@“, amb l’objectiu de deixar per escrit petites reflexions obertes sorgides del nostre dia a dia al Punt. Totes aquestes notes no tenen més pretensió que deixar esbossats i per escrit petits moments quotidians que no volem que es perdin, i la de deixar fils oberts per continuar pensant en temes que ens han tocat especialment la fibra i que tenen a veure amb l’actualitat de la vida de les persones d’aquests barris, que són els nostres. El Punt Òmnia com a observatori privilegiat…

– Mila –

31.10.2008

Compartim en aquest Bloc la carta que vam enviar a la resta d’entitats socials del barri per tal d’evitar el tancament de la XIC per manca de pressupost municipal. Afortunadament, una setmana després d’enviar aquesta carta i gràcies a la movilització veïnal dels usuari@s de la XIC, amb una campanya de recollida de signatures veloç i l’enviament de cartes a les autoritats, les notícies són bones i oficialment s’ha comunicat que la XIC continua al barri, amb el manteniment de l’únic puesto de treball creat: la dinamitzadora i coordinadora Raquel Jimenez. Però del que es tracta ara, és de millorar i ampliar un servei de qualitat, que indissociablement passa per millorar les seves condicions laborals.

<<UNA PREGUNTA A LES AUTORITATS:

De quina manera es preveu dotar de continuitat els projectes socials nascuts amb la Llei de Barris i que s’ha demostrat amb escreix -tant quantitativa com qualitativament- que funcionen?

Per exemple, la XIC (Xarxa d’Intercanvi de Coneixements dels barris Collblanc-Torrassa), que deu tractar-se del projecte social més barato sorgit de la mà de l’esmentada Llei de Barris, donat que és una xarxa de voluntariat dinamitzada per una sola persona a mitja jornada i amb un salari molt per sota del de qualsevol funcionari públic de la “casa”.

Seria una vergonya i un despropòssit que aquest barri no es pot permetre, -ja que no en va sobrat precissament-, interrompre el funcionament d’aquest projecte social amb l’excusa de que “no hi ha presupost”. Ens podem permetre un parell de suggerències per respondre a aquest argument: que uns quants polítics es redueixin el seu salari, per començar. Aquesta suggerència no és fer demagogia; demagògic en canvi, i cínic, sí que seria sentir un argument tan pueril com el de que no hi han calers per projectes socials que funcionen ja d’entrada amb un minso presupost: Ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl!

Un barri com aquest no es pot permetre el luxe de prescindir d’una dinamització i intervenció comunitària com aquesta, dotada de tants pocs recursos per altra banda, i amb uns resultats i impacte tan ample en el barri. (Senyor/es, agafin números avaluatius i dotació pressupostària, comparin, i si troben alguna cosa que ho superi, aplaudeixin i condecorin!). El que sí hauria de fer-se és dotar-lo econòmicament com es mereix i ampliar la mitja jornada actual de qui ho dinamitza, a jornada completa, o com a mínim, contractar una persona més. De cap de les maneres prescindir del personal professional i remunerat.

I en qualsevol cas, la resta de barris d’aquesta ciutat hauria de prendre com a exemple modèlic de bona pràctica aquesta iniciativa i deixar-se contagiar per un projecte que ha demostrat sobradament que funciona i que és capaç de contribuir a solucionar amb imaginació la descohesió social característica dels nostres barris. Un projecte d’empoderament veïnal, d’identitat i socialització positiva que tracta a cada ciutadà com a veí; un projecte d’integració social que construeix societat civil de debò; que fomenta la participació activa i real, on cadascuna té un paper protagonista; que promou la solidaritat i els valors clàssics que mai moriran i tant necessitem davant l’individualisme i tendència d’aïllament de les nostres societats globalitzades. Un gran projecte modest, amb perpectiva de gènere, que valora les petites grans coses i que puja l’autoestima individual i col.lectiva.

Un projecte d’ajuda mútua especialment adient i adequat en contexts de crisi. Un projecte ecològic on no es malbarata cap recurs sinó que es creen. Un projecte que fa xarxa al barri i que fa xarxa amb altres barris i territoris catalans. En definitiva, un projecte que reuneix totes les virtuts i eixos de treball que consensuadament s’han marcat tots els governs europeus. L’Ajuntament de L’Hospitalet ha de sentir-se orgullós d’aquest projecte, oferint-li una continuitat digna, i donar exemple dotant de sentit el seu lema “La ciutat de les persones”. La decissió requereix de molts pocs diners, que ruboritzarien qualsevol pressupost municipal comparant les diferents partides destinades a d’altres accions. No ens falleu>>.

Signem: Punt Omnia JisArrels – JIS (JOves per la Igualtat i Solidaritat).

-Roberto i Mila-

17.10.2008

Una opinió personal d’una dinamitzadora de Telecentre. Com a dinamitzadora al Punt Òmnia JisArrels durant 8 anys, em sento amb el deure de fer pública la meva opinió sobre aquest tema: formo part d’una associació però no tothom veiem de la mateixa manera certs temes com el del “tecnovoluntariat” o voluntariat en general. Així que deixant la meva opinió per escrit, convido a que poguem continuar reflexionant en veu alta i debatent tot@s plegats, amb l’objectiu comú de fer les coses d’aquest món de la millor manera possible…Que cadascú/na assumeixi aquest compromís des del seu entorn. Comparteixo amb vosaltres el comunicat enviat als meus company@s d’associació: aprofitant per destacar que a una associació viva no tenim perquè pensar tot@s igual, i que precissament l’exercici democràtic del lliure pensament i opinió es defensa diàriament, de forma individual i col.lectiva.

<<Comunicado desde el Punt Omnia JIS/Arrels: posicionamiento ante el projecte Tecnovoluntari@s de L’Hospitalet.

30 Setembre 2008

No llego a ver claro el beneficio que puede suponer para la entidad su participación en el Proyecto de Tecnovoluntari@s del Ayuntamiento, ni de cuáles son los límites de esta participación. Quiero explicitar mis reticencias de entrada por los siguientes motivos:

– Un proyecto de dinamización TIC necesita la conducción de personal cualificado y remunerado: los dinamizador@s en TIC. Colectivo que debe continuar luchando por su visibilidad, reconocimiento y dignificación.

– La oferta formativa tiene que tener un compromiso con los sistemas operativos y programas libres, y no hacer publicidad a marcas de Microsoft. Un proyecto voluntario debe funcionar con sistemas y programas voluntarios, o sea libres.

– La dinamización comunitaria territorial, si es que se pretende, es capilar y debe empezar por tratar de involucrar el entorno más próximo: este primer nivel de proximidad comprende la unidad territorial de cada barrio, con sus propiosvecin@s y tejido asociativo. De momento, la sede de TecnoVoluntari@s está en el barrio de Sant Josep. Una dinamización voluntaria a nivel de ciudad es un proyecto muy ambicioso y necesita contar con la propia red de actores de cada barrio. Y nuestra asociación es de La Torrassa, un barrio que cuenta con dos Telecentros y una Red de intercambio de conocimientos (XIC). ¿Cuál es el diferencial que aportaría TecnoVoluntari@s?

En cualquier caso, me reservo el derecho a manifestar públicamente, como dinamizadora TIC desde hace 8 años y en concreto desde nuestro PuntoOmnia, mi desacuerdo ante propuestas que no modifiquen ninguno de los puntos citados con anterioridad y a comunicaros la que es, no solo una posición desde nuestro Punt Omnia, sino la postura generalizada y compartida en la mayor parte de de Telecentros de este país, por parte de sus profesionales que, lógicamente, somos corporativistas.

Posición pública que, por otra parte, enriquece a una entidad como la nuestra, el JIS, en la cual se demuestra diariamente que es posible la convivencia entre posturas y opiniones diferentes: viva la diversidad>>.

-Mila-

07.10.2008

Una parella de bolivians alumnes d’en Roberto es van acollir al “retorn voluntari”. S’esperaven que, com totes ‘les coses de palacio’, anirien a poc a poc, i el primer plaç de resolució els hi van dir que podria trigar de 8 a 9 mesos. El cas és que els havien trucat un dilluns a principis de setembre per comunicar-los que només tenien un plaç de “dilluns a divendres” per marxar. “De quin mes?”, va preguntar ella. “D’aquesta setmana”, li van respondre.

Així es que van passar el mateix dia pel Punt a recollir uns “certificats” d’assistència i aprofitament de les sessions ‘informàtiques’ rebudes al Punt: és a dir, un diploma, amb el segell de l’entitat i alguna signatura. Ella destacava especialment la importància al seu país d’aquest tipus de document acreditatiu casolà.
En aquell moment que vam coincidir a l’aula tot@s plegats, hi havien unes nenes també bolivianes, la Karen i la Graciela, consultant unes pàgines d’Internet, on sortien els personatges d’una horrible sèrie mexicana plena de nenes i nens “pijos” de col.legi privat, amb la gosadia de titular-se “Rebelde” . Vam fer un comentari divertit sobre la incomprensió del gust de la canalla, i ella va comentar que la seva filla també n’era una fan. La manera com es va quedar mirant en silenci a aquelles nenes, probablement pensant en la seva pròpia filla, no necessitava cap subtitulació. Ella hauria de marxar el divendres amb tota la seva família.

Una setmana després podíem llegir a la premsa una entrevista a l’ex alcalde d’aquesta ciutat de L’Hospitalet, i actual ministre Celestino Corbacho, comentant que les persones que fins ara s’havien acollit al retorn voluntari eren molt menys de les esperades…

– Mila i Roberto –

06.10.2008

La setmana passada es van passar per l’Aula nan@s demanat ajut per a omplir els impresos d’ajut a beques per llibres de text, que els hi han donat als seus centres escolars. Tots aquests nens són els escribes de casa seva, donat que moltes de les seves famílies encara tenen problemes amb els idiomes d’aquí o senzillament, davant de qualsevol document escrit deleguen en els seus fills.

Els llibres de text de cada nen costen, com a poc, la mòdica quantitat de 200 euros. També hi ha la possibilitat a l’escola, ens expliquen els nens, de llogar els llibres per la meitat de preu. Visca el negoci editorial i visca la normalitat. Però aquest és un altre tema.
Doncs la tarda de divendres estàvem ajudant al Mohamed a omplir un d’aquest impresos. Sota la línia a la qual cal situar el nom de les persones membres de cada llar, hi ha una petita casella que cal marcar en el cas de no ser nascut a l’Estat, que és la definició que sintetitzen amb la paraula “estranger”. Doncs bé, en el cas del nostre Mohamed són 5 persones a casa seva i vam marcar 4 caselles d’”estranger”; la seva germana petita ja no és estrangera perquè ha nascut aquí. Ius soli millor que ius sanguinis.

Imagineu l’efecte pedagògic en tots aquests nens, els nous catalans, que són els secretaris de les seves famílies i els encarregats d’ omplir directament tota la paperassa, al marcar successivament la casella amb l’amable mot “estranger”, línia sí i línia també: mare? Estrangera; pare? Estranger; germà gran? Estranger; ..i tu, que has arribat aquí amb tres anys d’edat? Estranger…

– Mila –